quisom-image 6Als que formem part de l'actual HAL 2002, ens agrada pensar i creure'ns que som un Cineclub que ve de lluny, que tenim història i fins i tot afirmar que, com diu el poeta, venim d'un silenci antic. I no estem mancats d'una certa raó. Cal remuntar-nos a finals dels anys cinquanta per trobar-nos amb un grup d'amics amb inquietuds cinèfiles -això resta inalterable a l'actua-litat, seguim sent un grup d'amics cinèfils- que sovint d'una forma més o menys periòdica organitzàvem projeccions d'un cinema diferent al que s'estava acostumat a veure als cinemes comercials. Era una època sense revistes especialitzades, sense política d'autors - tant sols existia una política de pel·lícules - , mal informats i, amb la forta pressió de la censura, amb poques pel·lícules per visionar i sense poder estar considerats Cineclub, ja que l'associacionisme per als amants del cinema no es va autoritzar fins a principis dels seixanta.

És precisament en la mal anomenada dècada prodigiosa dels seixanta, a efectes purament interns, encara en plena època del “ còlera” i mentre els moviments cinematogràfics europeus exhibien noves formes d'expressió tant ens els seus plantejaments estètics com de contingut, quan en la malmesa cinematografia espanyola i catalana es va desenvolupar un corrent de nous cineastes amb inquietuds, tant socials com formals, que s'anomenà el Nuevo Cine Español , i del qual el Cineclub de Molins de Rei es va fer ressò. La nostra vila va convertir-se en l'aparador d'un cinema nou amb la Semana del Nuevo Cine Español , nodrint-se d'obres de cineastes aleshores desconeguts com Carlos Saura, Mario Camús, Basilio M. Patino, Jordi Grau, Gonzalo Suárez i un llarg etcètera. Premsa i revistes de l'època parlen de Molins de Rei; era temps d'esperança! Eren temps feliços!

003A principis dels 70, el Cineclub comprèn que no es pot seguir parlant de nuevo cine en aquelles condicions d'opressió i censura i va abandonar, amb un manifest que va tenir força ressò a tots els mitjans, la idea de seguir sent el marc d'exhibició d'un cinema que va perdre la seva raó de ser.

L'any 1973, una altra gent però els mateixos, el Cineclub decideix organitzar, o més ben dit, s'inventa les primeres 16 hores de Cinema de Terror - la primera vegada a tot l'Estat espanyol - ; i tot, per diverses raons: una creença total en un gènere capaç d'atrapar l'espectador durant més de mitja jornada sense interrupció; una veritable devoció pels gèneres cinematogràfics, i un intent de reconduir la malmesa economia que patia el nostre Cineclub. Actualment i en el format de 12 hores, complementat per un Festival de Curtmetratges de Terror i Gore, el Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei segueix vigent, actual i amb més força que mai.

És evident, i això passa arreu, que un viatge tan llarg ha hagut de suportar anys de silenci, sense relleu de gent interessada pel cinema, problemes econòmics, una certa manca d'il·lusió, d'identificació amb el setè art, de desencant, perquè tal com deia André Breton « Il faut bien reconnaître que dans la vie existe”l'âge du cinéma”et qu'il passe », i és que tothom, més grans o més joves, hem viscut una “edat del cinema ” i després ens ha deixat d'interessar.

002Finalment, l'any 2002, després dels silencis esmentats, nosaltres, uns altres, els mateixos, el Cineclub, tornem a reemprendre la nostra programació estable sota el nom de CINE CLUB HAL 2002. Un clar homenatge al geni Stanley Kubrick i un canvi de nom motivat per uns imperatius legals que no vénen als cas comentar.

Sovint, per sobreviure en aquest món poden resultar necessàries les fantasies, i el nostre Cineclub les ha cultivat intensament, com a arma de defensa, com a fet cultural, com a voluntat de servei, i sempre hem pensat que la pantalla ha estat sempre una finestra màgica per parlar de la realitat o per fugir-ne.

Visiteu el nostre web i el Facebook (Cineclubhal2002.cat), doneu-nos suggeriments, parlem de cinema i els qui estigueu a l'edat del cinema , i per tant els més radicals i a la vegada apassionats, aporteu la vostra opinió, perquè a tots ens uneix en aquest cas una mateixa realitat.